17 de gener de 2012

L'infant de Nadal

El Dr. Josep Cornellà i Canals, de Girona, pessebrista deixeble de Fra Gilbert, comparteix amb nosaltres aquest text que va publicar el Diari de Girona el passat 29 de desembre de 2011.

Va ocórrer diumenge passat, el matí del dia de Nadal, en un petit poble de la Catalunya central. Vaig entrar a la petita església amb l’afany de descobrir romànic i visitar pessebres. Just acabava la missa del migdia. Mentre sonaven, harmonioses, les notes de l’”Adeste Fideles”, una filera de feligresos ocupava el passadís central de la nau per anar a fer l’adoració del Nen Jesús. M’hi vaig afegir. És un d’aquests actes del dia de Nadal que vaig aprendre dels avis i he volgut transmetre als fills. No és que trobi massa sentit en fer un petó a una figura de guix, que representa al Nen Jesús que, amb fesomia d’adult, beneeix als qui s’hi atansen. Però, per un dia, hom deleix per sentir-se, també, pastor de Betlem.

Quan vaig arribar al lloc de l’adoració, vaig quedar del tot sorprès. En lloc de la figura de guix, hi havia un nen de carn i ossos, d’uns tres o quatre mesos d’edat, en braços d’una ben cofada mare. A la dreta, el no menys ufanós pare i, a l’esquerra, el somrient mossèn. Em vaig atansar i, seguint l’exemple dels demés parroquians, vaig besar la ma d’aquell infant que, encuriosit, no deixava de somriure.

No sé el perquè aquell infant, per mi anònim, ocupava el lloc del Nen Jesús en aquell acte. Tant se val. Era un encert que féssim una reverència, un bes d’homenatge, a tot el que significava un tendre infant (per cert, era una nena) que mica a mica anava obrint els ulls al món. Vaig recordar com Tagore diu que en tot infant que neix, Déu manifesta que encara manté la seva esperança en la humanitat. I, per tant, la innocència d’un infant sempre és un motiu d’alegria i una raó pel compromís.

En aquell petit poble de la nostra terra es repetia la mateixa història de la nit de Nadal. I de fet és l’eterna història de la humanitat: neix un infant, apareix un nou alè de Vida, i som convidats a no tenir por, a alimentar l’esperança, a creure que no tot està perdut. Els pastors de Betlem també patien els efectes d’una crisi punyent. Però, segons diuen, en tornant de l’establia, se sentien plens de l’alegria que neix de la confiança. 

Fa uns dies llegia que Nadal és una festa difícil de celebrar. Potser l’hem complicat massa. Potser l’hem sacralitzat. Potser l’hem tret del context de la nostra vida de cada dia. Potser deixem que els nous Herodes del consumisme facin desaparèixer l’alegria de les coses senzilles. Potser n’hi ha prou en ser capaços de compartir l’alegria pel naixement d’un infant, de tots els infants del món, i creure que la providència d’un Déu generós o la mateixa força de la història, no ha perdut l’esperança en aquesta espellifada humanitat. I, aleshores, tot el món pot esdevenir un gran pessebre.


Cap comentari: