Amb il·lusió...

Aquest matí he "assistit" al funeral del Museu del Pessebre de Catalunya (de Sant Vicenç de Montalt), després de rebre la "convocatòria" del Presi, per quedar a les 10h del matí per anar a recollir els pessebres que cada associació hi tenia deixats. Personalment hi he anat a recollir un que hi tenia i m'he entornat amb les mans buides, ningú en sabia res, i ara els pessebristes e Mataró miraran que no el tinguin ells. Us poso tres fotos de l'instant, el camió més gran és el de la Federació, que s'ha emportat els que no han vingut a recollir. És una llàstima que el museu s'acabi així, després de tants esforços, i crec, sincerament, que s'ha de reconèixer l'esforç fet per l'Enric Pons i els amics del Pessebre de Sant Vicenç, per la seva dedicació, segur que algú ho podria posar en dubte però almenys ell ha cregut en el projecte, en el museu i hi ha treballat, molts ho criticaran però, com sempre, des de la "poltrona".

R.I.P

Jesús ha nascut a la Provença

És coneguda l’admiració que els membres d’El Bou i la Mula sentim pels santons de la Provença. Sempre que podem ens escapem a aquest racó de món que, entre d’altres particularitats, té una tradició del pessebre molt arrelada. Perquè a la Provença han sabut convertir els santons en un signe d’identitat.

L’Association des Amis du Salon International des Santonniers d’Arles contribueix, amb el seu treball, a la promoció dels santons i dels santonniers. El Salon es celebra cada any al claustre de Saint Trophime des del Nadal de l’any 1958. Fa més de 50 anys.

Avui us vull presentar un llibre editat per commemorar els 50 anys del Salon: Santons & Santonniers de Provence et d’ailleurs (Saint-Remy-de-Provence, 2007) que recull la història d’aquest certamen pessebrista i fa, també, una síntesi històrica del pessebre. Però potser el més interessant és el capítol en el que fa “l’abecedari dels santonniers”: s’hi recull una referència de 80 tallers que, actualment, estan funcionant a la Provença. La gran quantitat de creadors de santons, molts d’ells d’un gran nivell, són la millor mostra de la vitalitat d’aquesta tradició en aquella part de França. Suposo que és per això que els autors del llibre s’atreveixen a afirmar que “Jesús ha nascut a la Provença”.

Vet aquí el repte del pessebrisme a Catalunya. Que, contemplant els pessebres i el moviment pessebrista de casa nostra, puguem dir: “Jesús ha nascut a Catalunya”.

Apel·les Mestres, pessebrista

A més a més de ser l'arquitecte de la façana de la catedral de Barcelona o el responsable tècnic de l'enderrocament de les muralles de la ciutat comtal, Josep Oriol Mestres va ser un dels pessebristes destacats de Barcelona i va ser un dels fundadors de la primera Societat de Pessebristes (1863). És més conegut, però, el seu fill Apel·les, artista polifacètic a qui va dedicat el llibre d'Antoni Boada que us comento: Apel·les Mestres: franciscà o descregut? (Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 1980).

Sembla que Apel·les Mestres (1854-1936) va adquirir una certa fama de descregut, i el llibre ens mostra que aquesta caracterització és del tot inapropiada. Al llarg de la seva vida va mostrar una sensibilitat que podríem qualificar de franciscana. Boada parla d'ell com un franciscà laic.

Apel·les Mestres potser no va ser un pessebrista com el seu pare, en el sentit tradicional del terme, però és indiscutible que el pessebre no el deixava indiferent. Joan Amades explica que Apel·les Mestres cap any no deixava d’anar a la fira de Santa Llúcia i cada any es firava comprant un gall. Amb la persistència del costum a través dels anys que va reunir una nombrosa variada i interessant col·lecció de galls de moltes formes i maneres.

Boada, en el seu llibre, recull el testimoni de mossèn Ramon Garriga: “ [mossèn Garriga] ens explicà, a més a més, com ell li recollia gravats d’antics missals, representant Adoracions i Naixements, dels quals l’Apel·les Mestres tenia una quantiosa col·lecció. Ja és ben curiós que un descregut faci col·lecció d’aquesta mena de gravats, però ho és més encara de veure com un capellà ens parlava d’ell amb vehemència extraordinària i que, al llarg de la conversa, tot eren elogis envers l’amic a qui tothom té per un menja-capellans”.

Ben mirat, els Mestres, pare i fill, ens ofereixen un nou exemple com es pot ser pessebrista “de fet” i “de dret”. I seguint aquesta denominació de Josep M. Garrut, podem afirmar que Apel·les Mestres va ser un pessebrista "de fet".

Il libro dell'amatore del presepio

Una altra petita joia publicada a Roma l'any 1950 de la mà d'Angelo Stefanucci. Com sabem el president italià era molt amic del nostre enyorat Sr. Garrut, i això es veu clarament en aquest petit llibret de 43 pàgines. El text és una mostra de la preocupació que hi havia als anys 50 entre alguns estudiosos del pessebre de poder donar consistència científica (en el sentit de les ciències socials) al fenomen del pessebrisme. 

Referències a pessebres de diversos països europeus (Garrut i Stefanucci tenien clar que calia donar una mirada oberta al pessebre i per això van fundar l'Associació Universal, llàstima que hores d'ara sigui una entitat tan poc operativa pel que fa a al difusió del pessebrisme i al seu estudi), textos de caire tècnic, reflexions des de l'etnologia... en fi un llibret interessant que ens estimula a pensar en la importància de tota la feina que es va fer en diverses associacions en aquells anys.

El missatge del primer pessebre

De vegades, en els nostres pessebres, busquem el màxim realisme, sense adonar-nos que estem presentant imatges ben irreals. Què té de real un Naixement en el que Sant Josep porta barretina? Quina realitat té un pessebre ambientat en una marina, si a Betlem no hi ha mar?

Però potser la realitat, o la “veritat”, d’un pessebre no l’hem de buscar en la recreació plàstica d’un paisatge o d’un lloc concret. L’autenticitat d’un pessebre rau en el seu “missatge”.

Una cosa semblant podríem dir dels relats evangèlics de la infància de Jesús (que podem trobar als evangelis de Sant Lluc i Sant Mateu). Són textos que no pretenen oferir-nos una visió històrica del que va passar. Tant Mateu com Lluc van més enllà: l’objectiu dels seus evangelis és rellegir la vida de Jesús a la llum de la fe, és mirar l’obra de Jesús des de la vivència de la seva Resurrecció, és descobrir com tota la vida i obra de Jesús (i aquí hi entraria també el seu naixement) ja anticipaven la vinguda del Regne.

Tot això m’ho ha fet veure la lectura del magnífic llibret El mensaje del primer belén (Donostia, 1990), escrit per José Antonio Pagola Elorza. El llibre és el número 21 de la col·lecció Cuadernos de temas navideños, promoguda per l’Asociación Belenista de Guipuzcoa, i dintre de la qual podem trobar algunes petites joies. El teòleg José Antonio Pagola, catedràtic en cristologia i especialista en ciències bíbliques, era el Vicari General de la Diòcesi de Sant Sebastià quan va escriure el llibret; posteriorment s’ha fet conegut per la polèmica (absurda, deixeu-m’ho dir) que va generar un dels seus llibres dedicats a Jesús. Val a dir que és un gran teòleg i aquesta publicació que comento és un petit tast de la seva saviesa; un tast pessebrista, tot sigui dit de passada.

Després de llegir-lo em pregunto si, quan fem els nostres pessebres, intentem que siguin realistes, és a dir que siguin llum d’aquest missatge original, o ens despistem en detalls menys importants com ara que la perspectiva sigui la correcta. En tot cas, deixem-nos portar per la recomanació de Pagola: “Un Belén construido desde un espíritu fiel al texto evangélico debe ayudar a «reconocer a Dios en el pesebre», es decir, en lo sencillo y ordinario de la vida. Un Dios al que podemos de alguna manera tocar cuando tocamos lo humano”.