5 de desembre de 2012

Verdaguer pessebrista

(Article de Jaume Gabarró, monjo de Solius, publicat al butlletí número 9 d’El Bou i la Mula. Desembre de 2002)

Si bé ara no ho escatirem, segur que aquell nen, noi i jove de Folgaroles, el Cinto, va fer molts pessebres de suro i molsa, començant per casa seva mateix. Amb tot, el gran literat ens ha deixat un pessebre molt més propi d’ell, que és el “pessebre poètic”. Crec que es tracta, el seu, d’un pessebre monumental, que en aquest moment tampoc no podrem examinar i resseguir. Però, ja que som a l’Any Verdaguer, és gairebé de justícia parlar, per poc que sigui, de la relació d’aquest il·lustre autor amb el pessebrisme.

Per fer-ho, m’ha semblat apropiat de triar, simbòlicament, el poema que fa d’introducció al llibre Jesús infant. És una invitació titulada “Als infants”, que ens porta tots –a tots!: ¿no és veritat que s’ha de tenir esperit d’infant, o fins potser alguna sintonia amb la coneguda “infància espiritual” de Teresa de Lisieux, per fer el pessebre?– cap a aquell Jesús amorós i digne de ser estimat que representem en les diferents escenes o diorames del nostre art nadalenc.

Copio, doncs, l’esmentat poema, no sense subratllar-ne abans els aspectes pessebrístics: l’encís figuratiu, i en particular la capacitat de “tornar a fer present”. Potser llavors ens vindran ganes de llegir el llibre sencer o, almenys, recordarem amb goig bastants dels quadros (Betlem, Jerusalem, Egipte, Natzaret...) construïts o visitats al llarg dels anys.



ALS INFANTS

Acostau-vos a mi, feu la rodona;
só un pelegrí que arribo a Betlem:
en esperit veniu-hi amb mi una estona,
i a la Verge donant l’enhorabona,
son Nadó celestial adorarem.

Mirau als pastorets de les boscúries
davant del Rei del cel en terra nat,
i als Àngels fent sentir, a voladúries,
del dolç “Glòria in excelsis” les cantúries,
pau als homes de bona voluntat.

Del temple sant sota la volta immensa
en braços lo veurem de Simeon.
Quan per sos Lliris lo segar comença,
sentireu de Raquel l’ai! de dolença
que no es vol consolar perquè no hi són.

Pel perfum de les flors que hi ha descloses
seguirem cap a Egipte el seu camí.
Part d’allà d’eixes planes arenoses
hi anava un vespre, nos diran les roses,
tornà una matinada per ací.

No guiava als tres Reis tan bona estrella:
de claror ses parpelles seguirem;
cada una ens donarà flor o poncella,
i aprés, teixint-ne una corona bella,
en son ros capciró la posarem.

De Natzaret seguint la rodalia,
esperarem a l’Infantó diví;
vora la Font sagrada de Maria,
al murmuri de l’aigua on Ell venia
a omplir lo cantiret cada matí.

Sol de l’amor que de l’aurora es lleva,
mirau-lo allí amb Maria; va a sos peus
enjoiant-se de flors l’hermosa gleva.
Sentiu sa veu? –Oh dolça Mare meva,
vindran a vostra Font los amics meus?–

És a vosaltres, Nois, que Jesús crida,
amiguets i germans de son amor;
de sos besos la Verge vos convida.
Oh! dieu-li a la Vida de sa vida
que vos lo deixi estrènyer sobre el cor

J. V.

Cap comentari: