Centenari de naixement del germà Gilbert Galceran i Famadas (*1912)

El Bou i la Mula es va fundar al Monestir de Santa Maria de Solius, el setembre de 1999; el nostre col·lectiu va dedicar el seu primer gran projecte al Pessebre del germà Gilbert: el llibre Els diorames del Monestir de Solius. Per això ens plau reproduir l'article que ens ha fet arribar el senyor Agustí Esteve. 

El proper 12 de maig de 2013 es clourà el Centenari de naixement del que fou monjo cistercenc del Monestir de Santa Maria de Solius, al Baix Empordà. Va néixer a Vilanova i la Geltrú i se’n va anar a la casa del Pare el dia 1 d’agost de l’any 2009. Es deia Artur de nom de pila, i en entrar a l’Orde va rebre el de Fra Gilbert.

Va estudiar Medicina a Barcelona i a Saragossa i l’any 1942, en començar el darrer curs de la carrera, va decidir fer-se monjo de l’Orde de Cister. Durant tota la seva vida es va dedicar al pessebrisme, també al monestir de Poblet, i cap a l’any 1950 a l’abadia d’Hauterive, vora Friburg (Suïssa), i a partir de l’any 1953 a Roma, on va ser destinat, residint a la Casa General. Va ser soci fundador de l’Associació Italiana d’Amics del Pessebre i va rebre l’encàrrec de construir-ne un per al Museo Colitti, a Campo-Basso. Va fer conferències i exposicions. El 1970, per refer-se d’un estrès, va demanar d’anar al Monestir de Santa Maria de Solius, on ja es va quedar. Amb el temps, fins al 2002, va anar construint els 39 diorames de l’actual exposició del Pessebre de Solius. Són gairebé tots de tema bíblic, inspirats en l’Evangeli. Tenen un gran valor artístic, popular i religiós. El visiten anualment unes vint mil persones.

L’any 2000 li va ser adjudicat el Trofeu UN-FOE-PRAE, de la Federació Pessebrística Universal, en el XVI Congrés d’aquesta tingut a Pamplona. El 2004, obté un diploma del XLII Congreso Nacional Belenista, de Villarrobledo, per ser el primer pessebrista d’aquí amb tres museus pessebrístics a Europa. L’any 2006 el diploma de Mestre Artesà, per part de la Generalitat de Catalunya. I també un homenatge nacional al XLII Congrés, celebrat a Vic.

Com a curiositat, un dels diorames de la col·lecció, precisament de marcat caràcter català, és actualment al Vaticà a petició del Cardenal de Barcelona, que el coneixia de l’Exposició. Esperem que aviat sigui retornat al seu lloc d’origen, el Monestir de Solius, aquest diorama nadalenc, titulat “El pessebre de la parròquia”, i així tinguem el goig de contemplar aquesta meravella, obra del G. Gilbert Galceran, juntament amb tots els altres quadres.

El Monestir de Solius té la satisfacció de poder oferir aquest servei cultural, tan propi de la seva missió religiosa, i adient a la tradició monàstica de ser acollidors amb tothom.

Seguint les indicacions de Letizia Arbeteta

Letizia Arbeteta és una de les principals autoritats en coneixement de la història del pessebre que hi ha a Espanya. Va ser tot un plaer poder escoltar part de la seva ponència al Simposi Internacional de Pessebrisme celebrat a Sitges del 18 al 21 d'abril passats.

Estic convençut que, com a tot bon Simposi, les ponències que es van presentar a Sitges seran publicades. Només per poder llegir la ponència d'Arbeteta ja us dic que me'n guardeu un exemplar!

Però ara m'agradaria fer-me ressò d'alguna de les idees que va expressar i que a mi em van cridar l'atenció. Una mirada atenta a la història del pessebre i de les seves figures ens mostra com el pessebre és simbòlic, el que s'hi representen són idees, sentiments. En aquest sentit, la tendència que majoritàriament domina l'actual panorama pessebrístic s'allunya plenament de la centenària tradició pessebrista: ara es cerca un pretès realisme, i en això als catalans ens agrada dir que en som capdavanters.

Arbeteta es lamentava que aquest pessebre tradicional està en extinció. Veiem algun pessebre antic (dels pocs que encara queden) i ens costa “llegir-lo”. Es lamentava d'algunes restauracions de pessebres centenaris (de convents de monges, per exemple), en què els tècnics havien suprimit elements aparentment accessoris (flors, ornaments, etc.) però que, de fet, formaven part del pessebre. Cada dia que passa estem perdent informació dels pessebres tradicionals, i és urgent el seu estudi i conservació.

El pessebre tradicional no és només un objecte: és molt més. Al seu voltant s'hi vivia el Nadal. S'hi cantava, s'hi resava, s'hi menjava... El pessebre no era un element estàtic, com els nostres diorames, sinó que gaudia de canvis a mesura que avançava el cicle nadalenc (val a dir que Joan Amades, en el seu llibre El pessebre, fa un bon recull d'aquest costumari al voltant del pessebre, a Catalunya).

I ara estem on estem. Ens agrada veure com el pessebre s'ha “globalitzat”, però aquesta globalització ha contribuït a aquesta pèrdua de símbols i de sentits del pessebre.

Però el discurs de Letizia Arbeteta no es limita a lamentar la pèrdua o a enyorar “temps passats millors”. No. En això s'assembla molt poc al pensament que domina en amplis sectors pessebristes, un pensament al que, al meu entendre, li costa fer propostes en positiu.

Ben lluny d'això, Arbeteta mira al futur amb optimisme. Amb l'optimisme de qui sap que hi ha molta feina per fer però que fa temps que s'ha arremangat per fer-la. Un dels punts de futur que proposava era repensar l'activitat que fem al voltant del pessebre. Ara, la majoria de pessebres no generen activitats al seu voltant. Fem pessebres molt bonics, però al seu voltant no s'hi viu el Nadal. Vet aquí una característica dels pessebres tradicionals que caldria recuperar perquè, només així, podrem mirar el futur del pessebrisme amb optimisme.

I encara més, Arbeteta es va dirigir als pessebristes reunits al Simposi: “les propongo que inicien investigaciones sobre sus tradiciones y belenes”. I és que Letizia Arbeteta lamentava el poc coneixement sobre el món del pessebre (història, significat, tradició, etc.) que hi ha entre els propis pessebristes, i això és una mancança que cal millorar.

Modestament, des d'El Bou i la Mula fa temps que seguim les indicacions d'Arbeteta. Només cal fer un cop d'ull a les nostres memòries anuals o a la nostra llibreria. I la gent del Simposi espero que també li facin cas. De moment, la idea que sortia al Simposi era sol·licitar a la UNESCO la declaració del pessebre com a patrimoni immaterial de la humanitat. Suposo que és perquè, fa uns mesos, van escoltar el text de l'Enric Benavent a Fes ta festa (on, per cert, es parla del pessebre com a patrimoni immaterial i material, ¿o és que els pessebres i les seves figures no són objectes materials?).

Els clients dels pessebristes

 

Fa uns dies es va celebrar a Sitges el Simposi Internacional de Pessebrisme. El motiu per a la seva convocatòria era celebrar els 150 anys de pessebrisme associaciatiu a Catalunya (sic). La primera referència documental d'una entitat pessebrista és de l'any 1863, a Barcelona. Per això és oportuna aquesta convocatòria. Per això, i perquè a Catalunya hi ha moltíssimes entitats pessebristes que apleguen a centenars de persones.

Però, vés a saber per què, pràcticament cap d'aquests centenars de pessebristes es va sentir motivat a participar en el Congrés de Sitges. No els hi retrec. Jo tampoc tenia previst assistir-hi. Però en Carles va posar-hi una parada de figures i em va demanar que li donés un cop de mà. No podia dir que no.

Gràcies a això vaig poder escoltar algun fragment de les interessantíssimes ponències que es van presentar al Congrés. Pràcticament cap tenia res a veure al fenomen de l'associacionisme pessebrista. Algunes, de fet, ni tan sols parlaven de pessebres. Però mai és sobrer aprendre coses noves.

Després de les ponències es va fer una taula rodona que volia reflexionar sobre el moment actual del moviment pessebrista. Hi havia una certa unanimitat en constatar la dificultat d'obtenir un relleu generacional. Costava més fer propostes per aconseguir l'entrada de gent jove.

Em va agradar l'aportació de Iñigo Bastida, de la Asociación Belenista de Álava i ac tual president de la Federación Española de Belenistas (per cert, a la web de la FEB no hi he sapigut trobar cap referència al Simposi...). Iñigo va fer una mena de DAFO de les entitats pessebristes, per assenyalar, segons el seu parer, quines eren les debilitats i les amenaces del pessebrisme a Espanya, i quines eren les fortaleses i les oportunitats.

De tot el que va dir, em vaig quedar amb algunes idees. Per començar, va parlar dels visitants de les exposicions de pessebres com de “clients”. Em sembla una idea suggeridora. Massa sovint els pessebristes dediquem moltes hores a fer les nostres obres i després, un cop inaugurada l'exposició, amb prou feines hi entrem. Potser fem els pessebres pensant més en nosaltres que en les persones que els han de mirar. Iñigo proposava que, a les exposicions, es pogués oferir un servei de visites guiades, a càrrec d'algun dels pessebristes de l'entitat...

Iñigi Bastida també va remarcar com, a la seva entitat, havien experimentat la importància que, a les exposicions de pessebres, hi hagués continguts pensats per als nens i nenes. Fa uns anys van presentar un pessebre fet amb figures de Playmobil i aquell pessebre s'ha hagut d'anar repetint un any rere l'altre pel gran èxit que va tenir.

També em va agradar molt la reflexió que va fer en el sentit que les obres presentades a les exposicions de pessebres són tan perfectes, tan bones, que més que motivar els visitants a fer el pessebre el que aconsegueixen és mostrar-los que ells no estan capacitats per fer allò... Una idea que no és nova (el doctor Camprubí fa anys que deia una cosa semblant), però que em sembla molt vàlida en l'actualitat.

Destaco algunes de les aportacions que el president de la FEB va fer a la taula rodona, i n'hi afegiria alguna de les que hi va fer Leticia Arbeteta. Arbeteta va animar als pessebristes a obrir el seu catàleg de propostes (que no es limitin a presentar una magnífica exposició de diorames), perquè, segons ells, sovint es pot identificar les associacions pessebristes com a “capillitas que hacemos maquetismo”. I és evident que hauríem de fugir d'això.

Però he començat a explicar el que va dir Leticia Arbeteta. I és que que la seva ponència i les aportacions a la taula rodona van ser, al meu parer, el més interessant del Simposi. El seu comentari mereix un post a part.