8 d’agost de 2013

El pessebre: la creació

Us reprodueixo un article de J.M. BALLARÍN publicat al diai AVUI el gener de 1978.

En el principi només hi havia un desori de molsa i rocs amuntegats.
Passades festes, el pessebre envelleix. S'han acabat els torrons, i només queda potser una vella tonada caragolada a I'orella. El pessebre envelleix, es queda més sol, es va fent familiar, com si tot I'any fos en aquell racó. Ara és I'hora d'anar-se'l mirant com si el tornéssim a fer.
En el principi només hi havia un desori de molsa I rocs amuntegats, una mica de paper de plata, uns palets, mitja galleda de sorra, mitja galleda de terra, algunes mates collides al bosc. I un paper blau amb nuvolets.
Però I'esperit planava damunt de tot. Era I'esperit de Déu, hi havia I'esperit dels anys, I'esperit de Greccio i d'Assís, I'esperit dels records de la pròpia infantesa, marcada pels pessebres.
A poc a poc es destriaran les piles.
El paper blau es va desenrotllar i va quedar clavat a la paret. A terra quedaren els rocs coberts de molsa, i el paper de plata feia d'aigua.
Entre els rocs la molsa feia bardisses, la farigola feia oliveres, uns brins de fenàs feien canyars.
El paper de plata fou retallat en estrelles. Una d'elles mes grossa, amb una bona cua per a guiar els Reis. Una mica de llenca argentada fou la lluna de Nadal.
No ho són, però t'imagines les aigües de paper de plata plenes de barbs. No ho són, però sembla que el cel de paper sigui traspassat d'ocells.
Al fons del pessebre, les mongetes seques fan el ramat de xais. A primer terme, la gallina ajoca els pollets, prop d'una cabra.
Al sisè dia, les figures corren pels camins de molsa. Allà al fons, vénen els Reis.
Ja està. Ja podem reposar el setè dia. El setè dia es Nadal.
I ara tornem enrera: «En el principi Déu creà el cel i la terra».
Així comença el Gènesi, la creació del món. Després vénen les crítiques, i cada paraula és passada pel sedàs. Fins allò que "l'esperit de Déu planava damunt de les aigües» sembla que podria dir, que diguéssim: «un vent molt fort ho esventava tot». Vés a saber.
Però, això rai, el mal són les interpretacions. Fa segles, si algú explicava I'origen del món sense fer cas del Gènesi, era anatema. Després vingué la composició, i deien que els sis dies eren sis períodes.
Després vingué allò del mico i les nebuloses originàries, i anatema qui s'empassi els catúfols del Gènesi.
El Gènesi ha quedat com un conte ingenu, explicat en un idioma llunyà, que nomes entenen quatre especialistes. I més val no amoïnar-s'hi.
No pot ser que Deu no es faci entendre, avui que ens sembla entendre-ho tot. El Gènesi ha de dur alguna veritat, molt més fonda que un llibre científic. Una veritat de Déu.
La pot entendre qualsevol que hagi fet un pessebre. El Gènesi no és un tractat científic, tampoc no és una reflexió filosòfica, tampoc no és un conte fals. És un pare que explica als fills com va fer el pessebre del món.
Com qui fa el pessebre, Déu va destriar les piles. Les de llum a una banda, les de tenebra a I'altra. Després va desplegar els cels. I així va seguir.
Si voleu, potser no va ser ben bé així, encara que s'hi deu assemblar, perquè per a Déu, una galàxia és com una mica de molsa per a nosaltres.
Deixem-ho. El Gènesi es el primer evangeli.
La joiosa nova que Déu ha fet el món amb amor, amb una mena d'il·lusió infantívola.
Amb aquella guspira d'infantesa retrobada que té un pare quan pensa en els fills.
I el va fer ben fet, perquè Déu és un bon paleta. I el va fer bell, perquè Déu és un bon poeta, i no en té prou que I'aigua sigui útil, sinó que, a més, la fa clara i casta. Per a Déu, el foc no és sols una combinació química, és quelcom fort i noble. I així tot.
Fins al sisè dia. Aquest dia Déu va posar figures al Pessebre. Però aquesta ja es una altra història.
Per avui, acabo.
Ja és prou saber que Déu és pessebrista.

Cap comentari: