17 de novembre de 2019

D'ofici: jornaler (3)

El bestiari



Tenim certesa que el figuraire protagonista d’aquesta història tenia predilecció per modelar el bestiari del pessebre. I ho feia amb tot luxe de detalls. Vaques, vedells, galls dindis, cabres, conills i un llarg etcètera. Però on gaudia moltíssim era modelant camells. Utilitzava el plom per a potes, orelles i banyes.
El gran J.M. Garrut explica en les seves anotacions personals una anècdota al respecte:
Iba muchas veces al parque para ver los camellos y estudiarlos con fines a sus figuras. A este propósito cuenta el Sr. Cura la siguiente anécdota: Descontento de los camellos, a los que Cura* les encontraba algún defecto en las patas, en la manera de andar, alquiló uno a una troupe de circo, que posaba y se exhibía aquellos días en el Teatro Cómico, y agarrándoles por la cuerda Cura y haciéndolo pasar por el Paralelo, le hizo notar donde estaba el defecto. Así transcurrieron un par de horas, entre andar de un trecho a otro de la calle, acompañado de admiradores y chiquillería. También dicho señor le dejó diversas veces ropajes para que copiara los pliegues y para que se inspirara en la pintura de los Reyes Magos” 

* Fa referència a l’amic del figuraire Sr. Juan Cura Sans, que residia al carrer Trafalgar, 11 1er-1a de Barcelona, i tenia una col·lecció de 50 figures de l’autor).
Una anècdota ben curiosa, que explica clarament l’excel·lent treball que va fer en modelar els Reis de l’Orient. La fastuositat extraordinària tant en els caients de les robes, el treball detallat i meticulós de les selles i el moviment que donava als criats. La paleta de colors era extraordinària per a donar una llum especial en aquestes composicions. 

Camells originals on s’observen la qualitat del treball i els detalls

Cierta vez, mucho antes de Navidad compró el mejor pavo que encontró para que le sirviera como modelo”. (J.M. Garrut)

Galls dindis originals. Col·lecció d'Antoni Dorda i Ventura


En els darrers anys de la seva vida va treballar molt en la producció de figures d’animals, de les que tenia molta demanda. Les venia a la parada de la fira de Nadal. Les seves figures, principalment els bous, vaques, vedells, xais, bocs i cabres foren extensament copiades no només per indústries del pessebre, si no també per altres figuraires.


Bou dempeus. Col·lecció d'Antoni Pruna Dangla


Boc. Col·lecció d'Antoni Pruna Dangla


Cabra realitzada per l’actual propietari dels motllos. Feta completament de terracota, i amb una signatura i anotacions que fan referència a l’autor del motllo, respectant de manera impol·luta el treball original


Toni Dorda
Novembre de 2019

13 de novembre de 2019

D'ofici: jornaler (2)

Llurs motllos


Tenim constància que va ser deixeble predilecte del gran mestre Domènec Talarn (Barcelona 1812-1902), de qui va seguir l’estela historicista tant pròpia de l’època.
Va ser un artista molt curós de la seva feina. Les reproduccions que feia dels seus motlles tenien uns acabats extraordinaris, que a ulls profans, sovint es confonen amb peces úniques. Tanmateix és curiós, segons va deixar palès un del seus fills, que tota la genialitat i domini que tenia per a modelar figures, es contraposava per la seva incapacitat per agafar un llapis i dibuixar res.
L’obra detallista i meticulosa de braços, cames i mans està feta sempre de terracota. El caient de les pellisses de pell que acabava a “palillo”, juntament amb l’aire i posat que donava a les figures i a la sensació de moviment, donen la semblança de figures vives, gestuals, que es mouen i parlen. La delicada policromia dels turbants, faixes i mocadors és deliciosa. Tenia el costum de deixar un detall que sovint passa desapercebut, però que és clau per a reconèixer amb garanties llur treball, el costum de pintar uns cordills als sarrons i un tap a la carbassa o gerres que els pastors duen a mode de cantimplora. Aquestes particularitats s’observen tant a les figures de formats grans, com a les més menudes.
Capítol a part es mereix parlar dels seus motllos, de per si unes obres d’art. D’ell se’n conserven un bon nombre en perfecte estat, tenint alguns d’ells gravat traços de la seva escriptura gravats i dates que ens permeten contextualitzar-los. D’altres se’n varen perdre forces a resultes de veure’s afectats per una inundació.
La qualitat extraordinària del guix del que estan fets, quasi de la consistència del marbre, ha permès que es conservin en molt bon estat, quasi nous, conservant tots el detalls.

Motllo amb detalls d’escriptura de l’autor i datat el 1893

Els motlles d’aquest insigne figuraire són uns trencaclosques extraordinaris. Requereixen de molta destresa per a poder-los reproduir acuradament, doncs alguns d’ells estan formats per més de 24 peces. El resultat final, en desmotllar, és una figura complexa pràcticament acabada i amb un munt de detalls.

Motllo complex de 24 peces (a)

Motllo complex de 24 peces (b)


Disposava de diversos motlles de caps i braços que combinava amb cossos que després vestia amb pellisses, vestits, cistells, carbasses i un munt de detalls. Menció a part mereixen els motllos de bestiari, amb els quals gaudia molt treballant-hi.

Motllo que conserva el reforç metàl·lic que l’autor
va posar-los-hi per a evitar trencadisses en emigrar a Argentina

Els motlles varen passar per diverses mans després de la seva mort. Inicialment un dels seus hereus va intentar reproduir-los, però ni de bon tros va assolir la qualitat i destresa del seu pare. Posteriorment va vendre’ls a un tercer, que tampoc va aconseguir fer-ho acuradament. Aquest als anys 60 el va traspassar a un dels grans figuraires catalans dels segle XX, que va emprar-los donant a les figures un traç i pintat peculiar, que els diferencia de l’obra original, però respectant l'obra inicial. A la mort d’aquest darrer, llur deixeble els va heretar, i els conserva com un tresor. Aquest els reprodueix seguint l’estela de l’autor, amb un respecte impol·lut per l’obra, i policromia i signant-la de forma diferenciada, honorant escrupolosament l’artista.
La seva obra va ser extensament copiada, tant per artesans com per a fabricants d’Olot i Múrcia. La qualitat d’aquestes còpies és molt menor.

Antoni Dorda i Ventura
Novembre de 2019

6 de novembre de 2019

D'ofici: jornaler (1)



Desembre de 1917. L’entradeta de la cambra fa una olor penetrant de pintura a l’oli. Al fons una gran finestra deixa passar una llum blanca i neta, que il·lumina generosament la taula plena de figures. Hi està treballant de forma pausada un home d’aire elegant, que lluu una boina. Té la figura d’un àngel de fang a la mà. L’acaba de desmotllar. Se la mira i remira, mentre amb l’altra la retoca pausadament amb un petit bastonet.
Avui l’ofici d’aquest bon home el descriuríem com el d’artista escultor, escultor de petit format, o figuraire. Ell però no n’era d’això, o bé no ho sabia. Ell era jornaler. Aquells que es guanyen les garrofes treballant dia a dia. Així es com descriu el seu ofici la documentació oficial de l’època.
I és significatiu això, doncs el treball meticulós, acurat, proporcionat i meravellós d’aquest figuraire és del tot atribuïble a un artista de cap a peus, però a ulls de l’època, res d’això, un pencaire i prou.

Segurament la necessitat de supervivència, la visió que les figures de pessebre eren un bé prescindible a les llars, feien que no es veiessin com un bé artístic com ho fem ara, cent anys després. Era més producció que obra creativa. De ben segur que ell va treballar un munt de jornals fent figures, però una feina mal pagada, i tres fills, el feren desistir més d’una vegada. Pastisser... vigilant... emigrar a Argentina amb les maletes plenes de motllos i il·lusions plenes de gana.

D’ell fins avui, es coneixia llur obra i poca cosa més. Un jornaler que va treballar des d’un petit pis de Barcelona, per a què els pessebristes lluíssim llurs creacions. I sí, treballava pausadament, amb boina, i gaudint d’una llum blanca i neta que li entrava per la finestra...

Toni Dorda
Novembre de 2019