14 de desembre de 2019

El bon llenyataire



En Miquel caminava capcot, amoïnat i pensarós. Volia anar a veure aquella família de la que tothom parlava, i portar-los-hi un bon present, però en Miquel era pobre, molt pobre, i no sabia què fer.


Havia nascut a la llar on ara vivia sol al mig del bosc. Els seus pares feia anys que faltaven, mai havia anat a l’escola i no en sabia res de lletres ni de números i a més, era una mica enze. En Miquel però, era una ànima de càntir, un tros de pa que mai tenia un no per resposta i el poc que tenia sempre ho compartia. Treballava al bosc fent fagines pels forns i feixos de llenya que repartia per les cases a canvi de la voluntat, però eren mals temps per tothom i aquesta era més aviat escadussera.


Se’n parlava arreu. Dins d’una cova havia nascut un nen. Els seus pares feien una fila mísera. S’hi estaven acompanyats per un bou i una mula i com en Miquel, eren molt pobres. Tothom de la rodalia havia portat presents: un mató, un cistell d’ous frescos, una carbassa, un pa, fins i tot hi havia una panera de peix. Ell s’ho mirava de lluny, amagat rere uns arbustos i tapat amb una gruixuda capa de pell, doncs feia molt de fred. Patidor com era frissava ja que no tenia res per a dur. Trist i capcot se’n va anar de nou a la muntanya a treballar.


Dins del bosc, continuava fent voltes sobre què fer: podia vendre’s l’única destral que tenia i comprar algun present, però després com treballaria? Volia vendre’s la capa que el protegia del fred, però era vella i estava espellifada. Mentre en pensava alguna, o si més no amb força voluntat ho intentava, va posar-se a nevar com mai ho havia fet en aquella contrada.


En Miquel, que era un home fort i valent com pocs, havia fet un feix de llenya molt gran, l’havia lligat amb una corda i veient que el gruix de neu cada vegada es feia més gruixut va decidir anar-se’n cap a casa. Tot just a mig camí i passant prop de la cova on s’estava aquella família pobra i misteriosa, la nevada va fer-se extraordinàriament intensa. Amb prou feines podia caminar. Des d’allà estant, va veure l’obertura de l’habitacle improvisat per aquella pobra gent i va sentir el plor d’un nen. Un plor profund que l’esgarrifava i li estrenyia el cor. Sense deixar anar el feix de llenya va córrer tot el que les seves cames i la neu li varen permetre, fins arribar al portal on encara plorava l’infantó. En Miquel va adonar-se que tota la gentada havia fugit pel mal temps i que dins la cova només hi havia la mare del nen, una noia jove i bonica com un sol, el pare, un home gran i amb cara de bona persona, un bou prim i vell, una mula i un nen rosset i blanquet que no parava de plorar.


Tímid com era, en Miquel va gosar preguntar:


-Perdoneu, per què plora aquest infantó?


La mare, amb un somriure a la cara que no amagava l’amargor li va dir:


-Te fred i no tenim res per a escalfar-lo, patim per por de que se’ns mori glaçat!


En escoltar aquestes paraules en Miquel va sentir un calfred que li va transcórrer tot el cos i fermament va exclamar:


-No us amoïneu ara mateix deixarà de plorar!


D’una revolada deixà anar la pesada càrrega de llenya que duia a l’esquena, va preparar un munt de branquillons i esca seca i amb una pedra foguera va encendre un foc en un no res.


L’expressió d’aquells pares amoïnats, va passar en un instant de la profunda tristor a la immensa alegria, i el nen en sentir l’escalfor del foc, va regalar un somriure a aquell llenyataire, adormir-se tot seguit mentre la seva mare l’alletava.


Josep, que era com es deia el pare del nen, va torrar pa i Maria, la mare, va fer truites. Tots tres soparen junts i fins ben tard varen xerrar i riure, fins que plegats, bou i mula inclosos, quedaren adormits al voltant del foc. Tots menys en Miquel. Ell no va aclucar l’ull vigilant les brases, embadalit i feliç, sentint-se valorat i estimat per aquella família desconeguda i pobre, tant pobre com ell.


I és així com el bon llenyataire, sense saber-ho, va portar el present més valuós de tots els que va rebre aquella família pobre i misteriosa. Tanmateix va emportar-se el millor dels regals: l’agraïment d’uns pares desesperats i el somriure d’un nen ros i blanquet, mort de fred.






Toni Dorda
Desembre de 2019

Cap comentari: