22 de desembre de 2020

Des del monestir de Taizé: Pessebre d'advent

Ja és habitual que el monjo català de la Comunitat de Taizé (França) Bernat Soler Mañé construeixi junt amb alguns altres germans, un pessebre que avança segons el calendari d'advent. Son pessebres molt diferents del que estem acostumats a veure, tant de forma com de fons.

Comparteixo amb vosaltres el pessebre d'aquest 2020, basat en textos Isaïes.


Diumenge I: "El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum" (Isaïes 9,1)

No és tan clar què és llum i què és fosca. Hi ha una llum que acaba sent massa llum, que no ens orienta ni ens il·lumina. És en aquesta llum que fa mal als ulls i que confon (perquè en el fons li fa por la foscor), per on camina el poble del nostre pessebre.

Alguns germans diuen que és la cua del cens a Betlem, d'altres que és una anticipació de la fugida a Egipte...

En tot cas, la llum que el poble busca és més aviat la llum que ve de la palla, que il·lumina menys i no vol eliminar la foscor; una llum que acull, refugi al pessebre buit. Perquè volem creure que serà amb aquesta mena de llum que, en silenci, podrem veure néixer entre la palla.


Diumenge II: "El llop conviurà amb l'anyell, [...] el lleó menjarà palla com el bou."

Isaïes parla d’una pau en plenitud, pau per a tota Creació: la pau entre els homes mateixos no serà possible si no hi ha pau entre els homes i la resta de la Creació. I ens parla d’uns animals que ja són capaços de començar a viure en pau… El profeta retrata un món on passen coses impossibles: animals que haurien de devorar-se els uns als altres es fan amics, bèsties perilloses per als humans esdevenen manses...

Des d’aquest diumenge, el poble que camina en la fosca, es mira incrèdul, estranyat, aquests animals que, en pau, ja mengen palla prop del pessebre. Per què no viure ja ara d’aquesta pau misteriosa (inconcebible per als nostres esquemes mentals!) i consentir a una salvació que advé si l’acollim plegats?

L’Advent m’ofereix una oportunitat per repetir-me que allò que ara em sembla impossible, pot esdevenir possible, perquè per a Déu no hi ha res impossible...




Diumenge III: "Enrobustiu les mans cansades, afermeu els genolls vacil·lants. Digueu als qui defalleixen: 'Sigueu valents, no tingueu por!'" (Isaïes 35,3-4)

L'altre germà jove amb qui fem el pessebre ve de la Xina i, en arribar al text que havíem triat pel tercer diumenge, ens va proposar, a mi i a l'equip de voluntaris, de fer làmpades amb paper xinès i escriure-hi les nostres intencions de pregària en les diferents llengües de l'equip, les nostres paraules encoratjadores com les del profeta, la nostra manera senzilla i humil d'"enrobustir mans cansades i afermar genolls vacil·lants".

A Taizé, en aquesta època de l'any, hi plou sovint, gairebé no hi surt el sol i hi ha molta humitat. Ens preguntem quan duraran les nostres pregàries de paper de seda, amb una llum petita a dins que recarreguem cada dia i que encenem cada vespre.

No hi ha gaire gent que passa per davant del pessebre (els germans, les germanes, els voluntaris...), tot i que des de fa una setmana la botiga torna a estar oberta i les celebracions a l'església també. Veig la gent que s'entreté a mirar què hi ha escrit a les làmpades i penso que potser així les pregàries duraran una mica més...

Diumenge IV: "La noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel -'Déu amb nosaltres'" (Isaïes 7,14)

El profeta ha intentat explicar al seu poble per tots els mitjans com és aquest Déu seu, fidel, que no els abandona i que fa florir la terra seca, que no apaga el ble que vacil·la ni trenca la canya esquerdada... i ara, al final de l'Advent, el sentim com encara ho intenta amb una nova imatge: el 'Déu amb nosaltres' serà amb nosaltres perquè naixerà. No vindrà miraculosament del cel sinó que serà amb nosaltres pels mitjans més humans: néixer, créixer, estimar, compartir, morir... viure.


Espai per a fitxers adjunts